‘Ara’ també va censurar Joan Ramon Resina

Diuen que no hi ha pitjor maledicció que la de les tres C. Que quan una persona és alhora cristiana, comunista i creguda, és a dir, que quan algú es pensa que és tres vegades infal·lible, la perversió moral no deixa cap sortida digna. Pel pendent de l’arrogància de les tres C s’acaba intuïtivament a la quarta C, a la C indigna de la censura. Ho explica J. M. Coetzee al llibre Contra la censura:

“la fortalesa de sentir-te ofès es basa en no dubtar de tu mateix, la teva debilitat es basa en que no et pots permetre dubtar de tu mateix”.

Alguna cosa així, o de semblant, passa a la direcció del diari Ara perquè, des del seu naixement, s’ha caracteritzat per les lliçons i els sermons dedicats, només, a l’edificació dels altres mitjans de comunicació catalans. Sempre des d’una suposada superioritat moral i des de la penúria autocrítica. Ara ha fet del partidisme, de la hipocresia ambiental i de la mala consciència, un producte ideal de la manipulació informativa. La supèrbia, mala consellera, ha desatès les crítiques de col·laboradors que discrepaven i abandonaven el diari.

Com Jordi Graupera, indignat perquè Ara decidí no publicar els anuncis del referèndum del Primer d’octubre, en aquell moment de greu crisi democràtica i social. O, directament, censurant sovint molts dels seus més populars columnistes, condicionant-los, orientant-los ideològicament fins a provocar l’escandalosa sortida de l’assagista Xavier Roig, que rebutjà ser censurat. No fou l’únic que va acomiadar-se en veure retallada la seva llibertat d’expressió. L’erudit i prestigiós professor Joan Ramon Resina també va patir la insonora censura del diari fins a veure’s obligat a marxar definitivament.

Resina és una personalitat de prestigi internacional

No compta la cultura catalana d’avui i, encara menys, l’equip directiu de l’Ara amb gaire persones de la solidesa intel·lectual, ni amb el ric bagatge humà i cultural d’aquest important catedràtic. Resina és avui una de les més destacades figures internacionals en l’estudi superior de la cultura humana. A través de la història de les idees, de la ciència política, de la literatura comparada, de la societat en el seu conjunt a partir de l’anàlisi dels diversos discursos que ella mateixa genera.

Catedràtic a l’exigent Universitat de Stanford, Califòrnia, probablement la primera o la segona del món, és un investigador admirat i seguit en la seva disciplina humanista. A banda d’haver escrit obres de referència com ara La vocació de modernitat de Barcelona. Auge i declivi d’una imatge urbana.

Pel que sembla, un publicació sense figures de renom internacional o almenys d’anomenada local, com l’Ara, se sentia incòmoda per les opinions lliures de Joan Ramon Resina. I va provar de convertir-lo a l’oportunisme polític del diari o a expulsar-lo si no es deixava embridar. És el que passa sempre amb els intel·lectuals, que prestigien les institucions en les quals participen, però que són absolutament indiferents a la conveniència política. A Catalunya és habitual reclamar opinions independents i lliures però sense assumir els costos que impliquen. La llibertat mai no és barata.

El cert és que Resina estava estretament vinculat al diari Ara des de la seva fundació i hi publicava regularment. En un determinat moment, un representant de l’equip directiu va sentir-se legitimat per apostrofar i, fins i tot, per esmenar la trajectòria pública del nostre intel·lectual català. Tenia opinions que podien ser llegides als Estats Units però no a Catalunya.

La censura de l’opinió no forma part del periodisme

Un paquet de quatre articles que Resina havia escrit per a l’Ara van ser rebutjats de cop, amb el silenci còmplice de tots els responsables directius del rotatiu. Es va imposar un espès silenci. “Un silenci executiu, en paraules del propi Resina a la revista Esguard. La Catalunya actual s’ha fet amb aquests silencis. Simplement els articles van deixar de sortir”.

Molt de temps abans d’aquesta censura Resina ja havia estat esmenat i té l’honor d’haver rebut les crítiques d’Unió Democràtica, el partit de Josep-Antoni Duran i Lleida, que va fer arribar al diari Ara el seu descontentament. Fou un advertiment llunyà en el temps. En tot cas, no va ser fins molt de temps després que el diari reaccionà. Amb contundència. Va fer saber a l’autor que el següent article, ja lliurat, no es podria publicar de cap de les maneres.

L’interlocutor de Resina va dir algunes coses estranyes, segons els testimoni del professor: “En compensació pel sacrifici de la feina malaguanyada, m’agraïa —¿què tindrà a veure la magnèsia amb la gimnàstica?— tot el que jo feia pel país”.

Un mal molt català

Perquè es tractava, en realitat, d’eliminar tots quatre articles per no haver d’assenyalar el text que molestava realment de tots quatre. Per no haver de justificar la censura amb les autèntiques raons del rebuig. Unes raons que evidenciaven la inexistent independència del periòdic. Sempre econòmicament qüestionat, la veritat és que l’Ara acceptava els suborns ideològics dels grups de poder i, en conseqüència, pressionava els col·laboradors a favor d’aquesta o d’aquella causa espúria.

El cert és que la premsa catalana, en general, té greus problemes de credibilitat i de legitimitat ideològica. Com assenyala Joan Ramon Resina, hi ha un suborn i ben palès:

“que es practica sota els focus d’alta intensitat, ja sigui en forma de subvencions, de publicitat directa o indirecta, d’invitacions (pagades) a escalfar els seients de les tertúlies als mitjans públics, o de reciclatges laborals dins d’aquests mateixos mitjans, a les fundacions i centres controlats pel govern, o, esporàdicament, al mateix govern.

Misèries de país petit, corregides i augmentades per la hipocresia, que fa que l’esperit crític sigui molt esmolat envers l’enemic oficial i considerablement esmussat o totalment rom davant els qui tenen la clau del rebost”.

El diari ‘Ara’ rep subvencions i premis de la Generalitat

No cal dir que el diari Ara ha estat ratificat pel govern de la Generalitat, el qual va lliurar-li el Premi Nacional de comunicació digital. Un premi que l’aleshores director va considerar “merescudíssim”. El cert és que els mitjans independents mai no solen ser amanyagats pel poder ni solen rebre l’escalf dels polítics. Joan Ramon Resina va ser acusat de “perjudicar els lectors” amb les seves opinions. Com si l’expressió de l’opinió no condicionada pel poder polític pogués ser mai motiu de reclamació. Hi ha a Catalunya una hipoteca massa generalitzada en l’àmbit dels intel·lectuals, sovint massa condicionats, sovint víctimes d’una política ideològica i cultural de terra cremada.

Coetzee ja s’exclamava en constatar que avui l’acceptació social de la censura és molt important i molt preocupant. Perquè s’ha consolidat una submissió ideològica al poder polític i una decidida confiança en aquest poder com a gestor competent de la salut pública. No s’hi valen les opinions contràries que es puguin expressar.

Els mitjans de comunicació han consagrat un horitzó moral molt baix. De manera que tot és opinable, i per aquest biaix, qualsevol malifeta pot ser justificable i, per tant, defensable. I, per tant, en paraules de Joan Ramon Resina:

“el pitjor grau de la corrupció es dóna quan l’intel·lectual (…) es lliura als polítics (no dic a la política) i disfressa de responsabilitat el sacrifici de la seva capacitat crítica.

Aleshores ja no hi ha intel·lectuals sinó lacais”

Diu molt poc de la nostra societat que un pensador tan potent com aquest professor tingui plena llibertat d’expressió a Amèrica. I que a Catalunya l’hagin volgut manipular, parasitant el seu prestigi, per a finalitats poc clares i difícilment explicables.