Ai, la corrupció, la corrupció. Més enllà de les històries populars que comparteix amb altres localitats, Floridablanca té altres històries calamitoses, de desastres, cataclismes i pors degudes a la imponent capacitat destructiva de tones i més tones d’aigües fecals acumulades durant anys a la bonica vila de la Mare de Déu del Lliri.
De tot plegat en parla un conte que els relataré a continuació, d’una llegenda urbana que, encara que no té cap relació amb la realitat i que, si la tingués, seria pura coincidència, no es pot negar que és força interessant. Precisament perquè és increïble, obertament fantàstica i absurda, allunyada de la racionalitat humana i de les bones pràctiques dels nostres honorables ciutadans i ciutadanes que ignoren el que és la corrupció.
Temps era temps
Temps era temps, un humil sabater de Floridablanca tenia una filla rossa, molt rossa, molt bonica i estudiosa a la qual van anomenar Marieta. Na Marieta, ben aviat va demostrar que tenia ideals prou elevats, no com la majoria de les seves companyes, al capdavall unes fracassades ja de ben petites, unes fresques i unes dropes colossals.
La Marieta aviat va voler ser bibliotecària, li agradaven els llibres i tenia molt de gust per l’ordre i per això va comprendre que ser directora de la biblioteca era encara més apassionant perquè dirigia i organitzava les persones que, al seu torn, organitzaven els preuats llibres.
Viure entre llibres era molt millor que fer de cambrera o de dependenta, una de les ocupacions habituals de les vailetes de la costa turística. Quin horror, pensava. Pensava molt. Però gairebé sempre en ella.
Quan va arribar el moment de casar-se no va badar gens ni mica. El seu marit no seria altre que un poderós polític, expert en el joc dels interessos i que coneixia tots els detalls nobles i, sobretot, els innobles de la complexa gestió a la que sotmetien els consellers de Jordi Pujol a la Generalitat de Catalunya. Ai, el fabulós món dels patricis convergents.
Una noia de la costa
Marieta va passar d’organitzar llibres a organitzar i administrar secrets i vel·leïtats polítiques. Saben tocar les tecles adequades, Marieta i el seu marit Mariet aconsegueixen progressar molt i ingressar força. Un bon dia nomenen Marieta com a gerent de la Gran Biblioteca Catalana. Encara no és corrupció. O no gaire. Després aconseguí esdevenir-ne la directora. Encara la recorden, sobretot dues treballadores que l’acusen de turmentar-les amb un cruel mòbing. La seva és l’estratègia de la por i de la crueltat.
Ja fora de la biblioteca, perquè la seva capacitat destructiva és notable, na Marieta esdevé diputada al Parlament de Catalunya igual que el seu maridet Mariet. La parella no deixa res per verd, de manera que els membres del seu propi partit l’aparquen, una temporada, com a bibliotecària del Parlament català. Però, a partir del 2011, coincidint amb l’arribada al poder municipal i a la Diputació dels membres del seu partit, la senyora Marieta va fer destituir el director dels museus de la vila de la costa i s’hi posa ella.
Marieta demostra clarament el que és el poder sense cap mena de control i en què queden els reglaments i procediments de l’administració pública. Ben aviat aplica als museus de Floridablanca l’imperi de la seva voluntat sobirana i capriciosa, tal i com havia fet a la Gran Biblioteca Catalana.
El Protegit
En un determinat moment, aprofitant que la cap de Coneixements en cap està de baixa per un mal lleig, reestructura l’organigrama dels treballadors dels museus i crea una nova plaça, la de cap de Conservadors per posar-hi a dit un seu protegit. El Protegit, per damunt de la responsable de Coneixements de baixa que, en el seu cas, havia guanyat unes oposicions públiques. Marieta se sent molt brillant i poderosa, intocable.
Utilitzant el pressupost compra bosses per al seu ús personal, paga taxis per anar de casa a la feina, dinars de preu i fins i tot gintònics. La cap de Coneixements, per la seva banda, arribarà a superar el mal lleig, però no la maldat de Marieta, la directora li farà la vida impossible des de la seva reincorporació fins que l’arruïna psicològicament i ha de tractar-se de mòbing a cal psiquiatre. Només és una més de les seves vícitimes.
La dona i l’or ho poden tot
En ocasió d’unes obres de millora als museus, la Diputació hi envia un funcionari perquè les desencalli definitivament, vist el retard sobre la data prefixada. La súper directora Marieta no deixa de fer canvis sobre la marxa com si tingués també coneixements d’arquitectura. Naturalment, també està barallada amb l’arquitecte que no accepta la intromissió de Marieta.
Però és quan s’acosta l’hora de la jubilació quan la directora decideix desfermar tota la seva capacitat de prepotència, arbitrarietat i fal·lera pel privilegi. Sense demanar cap permís que la pugui facultar, decideix anar-se’n tres mesos als Estats Units amb el pretext d’una investigació acadèmica. Tres mesos que l’administració li paga com a temps de feina i sou.
El funcionari amenaça amb marxar de Floridablanca si la dòmina Marieta no accepta immediatament la jubilació. Si no deixa de fer mans i mànigues per continuar en el càrrec de manera indefinida.
La gran Marieta
La gran directora Marieta té la pretensió que la substitueixi el seu protegit, el cap de Conservadors, però hi ha el fet que no és funcionari i, per aquest motiu, no pot ser nomenat, de manera que Marieta s’encastella en el càrrec fins que l’obliguen a marxar. Ai, la corrupció.
Està horroritzada davant de la possibilitat que la persona que la substitueixi sigui un buròcrata d’un altre partit, sense cap vinculació amb ella, que nomenin qualsevol persona que no la deixi continuar influint en els museus de Floridablanca als que considera una propietat privada seva.
Només en marxarà quan sigui morta. Per aquest motiu i, de manera precipitada, accepta anar-se’n i que el funcionari esdevingui interinament el nou director fins a la convocatòria d’unes oposicions, públiques i legals.
El funcionari treballa durant els següents tres anys. El seu afany per fer bé la feina posa en evidència, per contrast, la pèssima gestió de la jubilada però no desapareguda Marieta. Treballa el doble, rebaixa tensions, busca acord entre els protagonistes dels museus. Rehabilita les persones castigades o perseguides, es vincula més amb el poble de Floridablanca, l’autèntic propietari dels museus de la ciutat. Però la grandíssima Marieta no s’ha donat per vençuda i continua pensant en situar el seu protegit al capdamunt dels museus. Es convoquen les oposicions i, de manera natural, el funcionari, director provisional, guanya les oposicions.
Oposicions
Però l’ex directora Marieta intervé ben amunt, coneix el territori de la corrupció. Intervé perquè les oposicions quedin sense efecte mentre busca que facin funcionari el seu protegit, el Protegit, a partir de qualsevol convocatòria. El funcionari queda desconcertat perquè haver guanyat unes oposicions no és cap nimietat i no hi ha cap raó objectiva per anul·lar-les i deixar-lo sense la direcció dels museus que reclama legítimament.
Mentre l’administració busca una sortida al conflicte, el funcionari és expulsat de Floridablanca i queda en situació de baixa. Si bé algunes autoritats troben indefensable i pròpia de cacics l’actuació de l’ex directora Marieta, el seu domini dels poders fàctics és notori. Ai, la corrupció.
Mentrestant, la direcció dels museus de Floridablanca es manté vacant des de fa mesos, amb l’evident perjudici per als habitants de la ciutat i per als amants d’una de les col·leccions d’art més destacades de Catalunya. Avui he parlat de la situació dels museus de Floridablanca. Hi ha més ciutats a Catalunya on el lector pot trobar-hi similituds? Un home, fet i dret, que ha tingut la generositat de llegir aquest text que teniu sota els ulls m’ha recomanat: ‘‘No, no el publiquis, per favor —diu entre sanglots—. Si el publiques em matarà’’.
