Convergència perviu encara com a fantasma. I com a pecat, com a crim, que és el de la corrupció. Quan, des d’Esquerra Republicana, diuen que Junts per Catalunya continuen essent convergents tenen una part de raó. Però és una part de raó ben petita, minúscula, sobretot perquè, a l’hora de la veritat, els millors continuadors del tradicional oportunisme polític de la Convergència corrupta de Jordi Pujol són ells, els d’Esquerra. Del seu autonomisme, del conservadorisme tebi, de la vocació intervencionista dins de la política nacional espanyola, són precisament els polítics de l’actual direcció republicana.

Imitadors permanents de Pujol

Polítics situats a la presidència de la Generalitat, als principals llocs de decisió i en l’imprescindible suport que dóna la majoria parlamentària a l’enèsim govern espanyol en minoria. Aquests imitadors de Convergència tenen algunes diferències amb l’original i són les inevitables entre el model i la còpia. Els de l’actual Esquerra són un grup endogàmic d’interessos opacs, petit col·lectiu compost exclusivament de professionals de la política que han esdevingut tots nous rics, tots amb escassa o nul·la formació cultural, tots sincers admiradors freudians de la figura patriarcal del fundador de CDC. Freudians perquè l’han combatut i la combaten públicament però a la que, en privat aplaudeixen, admirats, completament enamorats.

Pujol, entengui’s bé, no desperta fascinació entre el grup que encapçala Oriol Junqueras per la seva biografia catalanista. L’admiren com a home de negocis espavilat, magistral polític professional capaç de grans moments d’il·lusionisme col·lectiu, de fingiment força aconseguit. També de mimetismes dignes d’un camaleó, de superxeria de gran qualitat només comparable, a Europa, a la protagonitzada per Giuglio Andreotti. Pujol ha estat una personalitat forta i psicològicament complexa, desbordada fins a l’autodestrucció personal, capaç de desentendre’s de qualsevol mena de tabú o de prevenció moral. És el campió d’una determinada manera d’entendre la política real, de la política de veritat, la procedent d’una masculinitat caçadora, depredadora i sempre guanyadora.

La política com a negoci personal

A imatge i semblança de les grans estrelles del futbol per a les quals la victòria i el reconeixement social esdevé l’única consideració digna de ser tinguda en compte. Perquè és antropològicament justificable des de temps immemorial per al conjunt de la societat més tradicional. Pensem en la concòrdia fraternal que actualment existeix entre destacades personalitats de l’antiga Convergència i Esquerra a l’hora de fer negocis i entendrem moltes coses.

La Convergència corrupta ha estat important políticament però, potser més encara, sociològicament. Juntament amb el PSC han conformat, a Catalunya, durant més de quaranta anys de democràcia a l’espanyola una mena de partit únic, la denominada sociovergència, responsable de totes les corrupcions i de gairebé tots els negocis particulars amb diners públics. L’equivalent català dels dos partits dinàstics espanyols, el Partit Popular i el PSOE. Han estat capaços de justificar, des del patriotisme més rotund i humanista, l’espoli més vergonyós.

En nom del pragmatisme i del bé comú han promogut la impunitat i l’arbitrarietat política. Perquè han generalitzat aquest argument íntim: si el país està ocupat i dominat, des de fa segles, per un poder il·legítim i estranger, l’espanyol, en l’imaginari col·lectiu català sembla acceptable burlar-lo econòmicament, tant com això sigui possible. Si Espanya ens roba, com sempre ha deixat entendre sense dir-ho, el pujolisme tradicional, si ens tenen encadenats només amb intencions extractives, sembla lògic que el poble s’espavili en el campi qui pugui i amagui els vins al recambró del celler. L’engany s’ha dignificat com a legítima defensa en el nostre univers moral. Però no serà fins a la llarga presidència de Jordi Pujol que adoptarà nivells temeraris i insuportables.

L’eix entre Jordi Sànchez i Jordi Turull

Avui, dins de Junts per Catalunya, els representants d’aquest univers mental i moral són sens dubte alguns polítics de llarga trajectòria professional, alguns petits cacics rurals i comarcals. En definitiva els independentistes del sector negocis, hereus directe del cèlebre sector convergent dels negocis que lideraven Macià Alavedra i Lluís Prenafeta. Jordi Sànchez i Jordi Turull en són avui els més destacats continuadors, no pas perquè hagin comès cap delicte, sinó per la seva manera d’entendre la política, com un joc d’interessos desvinculat de qualsevol mena d’idealisme. Com una gestoria d’interessos privats on la impunitat i el vell autoritarisme són la moneda de curs legal.

Sí, efectivament, són independentistes i són del Barça però també de l’Espanyol com Turull, infles ben sincers i sentimentals fins al desbordament i la cursileria. Però abans que tot això són decidits partidaris de la butxaca sense cap mena d’emotivitat, defensors permanents de l’interès privat i primari. I del conservadorisme més poruc. Aquesta és la principal contradicció que se’ls pot recriminar. Perquè el moviment independentista és fonamentalment popular i abraça totes les classes socials. D’alguna manera revolucionari perquè vol fer foc nou a partir de l’oportunitat de la independència. Perquè vol desentendre’s de l’experiència política catalana tradicional, sotmesa als interessos creats de l’espanyolisme i dels seus col·laboradors.

El vigilant immobilista

Jordi Sànchez n’és un exemple notable. Encarna el polític immobilista que es fa passar ambiguament per progressista, el polític conspirador de despatx, el nítid representant de tota una xarxa d’interessos creats, que sap disfressar-se perfectament d’activista i de guia de les multituds. Durant la dramàtica jornada del 20 de setembre de 2017, en l’escorcoll de la Guàrdia Civil de la seu del Departament d’Economia de la Generalitat, els agents espanyols van sorprendre’s quan un ciutadà particular com Jordi Sànchez ⸺ acompanyat de Jordi Cuixart  es va comportar com la persona responsable dins i fora de l’edifici. Sobretot com a portaveu dels manifestants i exhibint prou autoritat per aconduir-los en un sentit o en un altre. Fins i tot per desactivar qualsevol possibilitat de desbordament popular, com així va ser al final, quan Sànchez i Cuixart van enviar els protestataris a casa, avortant qualsevol temptació d’aldarull.

Jordi Sànchez és un populista pur, un dirigent indiferent a la voluntat popular, manipulador de l’opinió pública, sempre en el seu benefici. Un polític olímpic que pot dir, en qüestió de minuts, una cosa i la contrària, sense adonar-se, ni preocupar-se ni sentir-se culpable d’incoherència. A Jordi Sànchez no li amoïna el que ningú pugui dir-ne, acostumat com està, des de ben jove, a la impunitat. A viure ininterrompudament del pressupost públic, bé directament, o través d’alguna organització que li fa de pantalla de camuflatge. Després de la contestació generalitzada a la seva activitat política com a secretari general de Junts per Catalunya, s’acaba d’autoanomenar, sense tenir en compte ningú, director de la Crida Nacional per la República, la fundació de Junts per Catalunya o laboratori d’idees per a la independència. Tot i que mai no ha estat un pensador ni un intel·lectual ni un teòric polític.

Sànchez es dóna un càrrec a ell mateix

Sànchez al capdavant de la nova Crida Nacional es perfila com un poder personal dins de Junts, un búnquer, aliè a la voluntat dels militants, un lobbista que tutelarà, com a representant dels interessos de la vella Convergència, tot el que pugui decidir la nova direcció del partit. Jordi Sànchez exhibeix el seu poder per marcar el territori. Explica per televisió que va oferir la secretaria general de l’Assemblea Nacional de Catalunya a Quim Torra abans de la seva entrada al Parlament. Amb un absolut menyspreu pel vot dels socis.

Presumeix de posar i de treure persones dels càrrecs més importants. I és el més ferm partidari de la col·laboració de Junts amb Esquerra. En paraules d’un important polític independentista, consultat dies abans de les darreres eleccions autonòmiques, “A Jordi Sànchez ja li està bé que guanyi Esquerra. Junqueras i Aragonès comparteixen amb Sànchez l’estratègia de rendició a Espanya i de pacificació de les relacions amb l’espanyolisme polític. No cal oblidar que és un pres polític que continua hipotecat políticament, al servei de causes poc clares.

L’altre pres polític que vol fer encara més política

Jordi Turull ha aparegut novament en escena com a recanvi de Jordi Sànchez. Totes les enquestes indicaven que seria rebutjat per la majoria dels membres de Junts i no seria escollit com a secretari general. En el seu moment també va actuar com a recanvi de Carles Puigdemont a la presidència de la Generalitat. I va estar a punt de ser Molt Honorable si la CUP no hagués preferit desestimar-lo. Com a bon coneixedor de l’alt funcionariat de l’autonomia catalana, de la qual n’és el representant, Turull és el valedor dels vells interessos dels més importants càrrecs de l’administració catalana. Dels que no volen perdre el lloc de feina a canvi d’una hipotètica independència nacional, en la qual, la immensa majoria no hi creu. No deixen de ser, la majoria, funcionaris de carrera de l’Estat espanyol.

Turull és abans de res el representant de l’independentisme més radical en les formes, en les paraules, en les actituds, però al capdavall un fidel servidor del status quo al qual serveix tant o més que Jordi Sànchez. Tal i com es va poder veure durant el judici als líders independentistes del Suprem. Fou el reu més inconformista, però al capdavall acceptà l’indult com els altres, va fer la seva defensa en espanyol com els altres i no va deixar mai de moure els fils des de la presó durant l’elaboració del govern Torra i del govern Aragonès. Recordem que va ser, precisament, Jordi Turull qui va cedir a Esquerra el total domini dels mitjans públics de comunicació, la ràdio i la televisió. La tutela econòmica dels diaris privats.

La política de lamenaça

Turull ha estat, durant aquestes darreres setmanes, el principal assetjador contra Laura Borràs. L’instigador de totes les conspiracions possibles perquè Borràs es deixés governar a ulls clucs per la vella Convergència. Pels de sempre. Ha intentat que Borràs fos només el cartell electoral, que aconseguís els vots populars per consolidar Junts com a partit, mentre ell i els seus col·legues governaven la formació política, al marge de la voluntat política de la gent. Ha pressionat telefònicament tothom qui ha pogut, ha malparlat de la presidenta, ha promogut un manifest en contra d’ella gràcies a coaccions i mitges veritats. Ha actuat juntament amb David Madí per amenaçar tothom que té deutes pendents. Va ser molt significatiu veure Damià Calvet i Violant Cervera intoxicant els militants de Junts perquè Turull fos l’únic cap de colla. Significatiu perquè tots dos li deuen la feina.

Turull ha volgut aïllar políticament Laura Borràs, la qual cosa és un suïcidi perquè és l’única personalitat de Junts que, ara com ara, és capaç de treure vots i de poder guanyar, eventualment, unes eleccions. A desgrat dels problemes de Borràs, gents edificants, amb la justícia, força més greus que haver penjat una pancarta al balcó del Palau de la Generalitat. Però també força menys importants que els problemes d’autèntica corrupció econòmica i política.

No hi ha ningú de la vella Convergència que li pugui recriminar res a Laura Borràs. Si tenim en compte l’historial delictiu i de corrupció de la formació fundada per Jordi Pujol. Si recordem el que va ser la Convergència corrupta. És evident que Jordi Turull ha hagut d’entendre’s amb Borràs perquè un partit no és ni pot ser una agrupació de funcionaris. Qualsevol candidat a dirigir Catalunya ha de poder tenir un partit al darrere que l’ajudi i no pas un col·lectiu de funcionaris que li facin la traveta. Que li retornin el regal de les roses vermelles el dia de Sant Jordi perquè no els té consentits com els tenia Roger Torrent.

Ningú no votarà Junts sense Borràs

Ningú no votarà Junts si només és una versió renovada de la vella Convergència. Sembla mentida que això encara s’hagi de dir o d’escriure. Entre d’altres coses perquè els partidaris de la vella política de Pujol i de Duran i Lleida a Espanya, avui ja voten Esquerra a cara descoberta. Junts per Catalunya no pot ser el mateix que Esquerra, a més a més, per un altre important motiu. Perquè l’independentisme no pot quedar reduït a la CUP i als partits marginals i sense representació parlamentària quan és la voluntat majoritària del poble de Catalunya. Al capdavall, Convergència no va morir perquè sí. Va morir per culpa dels propis convergents.

Va morir perquè avui Jordi Pujol no pot ni sortir a fer un cafè a la cantonada sense rebre, almenys, mirades de reprovació. Perquè la corrupció de Convergència va esdevenir tan insostenible, tan repugnant per a la majoria de la societat catalana, tan humiliant per als catalans en conjunt, que van acabar rebentant el partit. Cal una nova generació de polítics, nascuts després del primer d’octubre que mirin pel conjunt del país i no per quatre nòmines. El poder no es pot mantenir de manera indefinida sense canvis. Això no ho pretenia ni l’immobilista príncep de Salina, de Lampedusa, que va aprendre que el canvi és l’única cosa indispensable en política.

FER UN COMENTARI

Poseu-hi el vostre comentari!
Poseu-hi el vostre nom