Laura Borràs i la temptació antipolítica

La temptació antipolítica és el principal problema dels nostres dirigents com Laura Borràs. Tant dels partidaris de la revolta i de la confrontació amb Espanya com dels que es decanten per una discreta autonomia espanyola allunyada dels conflictes.

Les dues antipolítiques

Tan antipolític és un individu que apedrega la policia com antipolític és un buròcrata que només acumula triennis. Amb la diferència que l’antisistema de les pedres, un bon dia, si tot anés bé, podria deixar de ser lapidari i rentar-se les mans. Se’l podria recuperar per a la societat i que entengués en què consisteix la política, és a dir, la profitosa gestió dels afers públics amb la conformitat de la majoria del poble. El buròcrata, en canvi, és irrecuperable.

I és que la burocràcia avui es manifesta, arreu de les democràcies desenvolupades, com la màxima expressió de la monstruositat i de l’absurd. No cal haver llegit ni Thomas Hobbes ni Franz Kafka per adonar-se que la principal malaltia de la societat és el conservadorisme de l’administració, d’aquesta immensa gestoria que bloqueja i ofega les possibilitats de millora, de reforma o d’innovació. El buròcrata no creu que res pugui millorar-se i d’aquí ve que pugui ser considerat com a antipolític i enemic públic o del públic.

Quan els nostres polítics independentistes, al capdavant del govern de la Generalitat, afirmen que “ho estem fent tan bé com podem” és que s’estan deixant arrossegar per l’exèrcit de buròcrates que els envolten i que sempre intenten suplantar-nos i manar. A tothom li agrada manar. És un error majúscul quan el polític comença a pensar com un buròcrata plegat de mans. Quan els nostres polítics independentistes diuen que “això ja només ho solucionarà la independència”, o això ja ho farem “quan siguem independents” estem proclamant una impotència vergonyosa, un fatalisme burocràtic inacceptable en una democràcia que aspira a tenir futur.

L’exemple de Churchill pot ajudar

No li agrada a ningú la burocràcia. Diuen que res no es pot fer si falta això o si no tenim allò. És quan arribem a la paràlisi política, quan convertim un govern en una gestoria que s’està enfonsant, de mica en mica, en un aiguamoll silenciós. Que és, exactament, el que li passa a l’actual govern de la Generalitat presidit per Pere Aragonès. Amb el suport parlamentari del tàndem de Laura Borràs i Jordi Turull. La Generalitat es mostra, s’exhibeix, davant de la gent que vota, com una administració cega i muda sense capacitat de reacció ni d’iniciativa.

Deia Winston Churchill que el que el polític no pot dir és que no pot. Això és l’únic que no pot dir. Li paguem per fer alguna cosa. El preu de la grandesa és la responsabilitat. La humiliació quotidiana que mostra el govern de Catalunya en l’actualitat fereix fins i tot els catalans més tebis. La nostra autonomia ens fa vergonya, ens humilia i ens costa molts diners.

Un acord sospitós

És, en aquest sentit, que he afirmat públicament que Laura Borràs parla com si fos Joana d’Arc i que, en canvi, els fets que l’acompanyen són els de la Ventafocs. En la darrera polèmica, potser la més important del seu mandat com a segona autoritat de Catalunya, la de l’escola catalana, va prometre una contundent defensa de la immersió i de la l’ensenyament en català. I a l’hora de la veritat ha acabat arribant a un sospitós acord amb el PSC, Esquerra i les Comunes que no agrada, i que ha estat criticat per gairebé tothom que té alguna cosa a dir.

Començant pel president Quim Torra i pels principals activistes per la llengua. I per la majoria dels comentaristes polítics, amb l’excepció notable del professor Agustí Colomines, que afirma que els discrepants estem equivocats. I que hi ha comentaristes que menteixen “per preservar la seva aura popular” quan parlen de l’apocalipsi en relació a aquest acord. Alguns activistes han fet vagues de fam per reivindicar la nostra escola en català, com Jaume Sastre i Carles Furriols. O l’acaben d’iniciar com Salvador Ribot.

Entre Joana d’Arc i la Ventafocs

El fet objectiu, però, és que la dualitat entre Joana d’Arc i la Ventafocs de Laura Borràs no és d’ara. És la dualitat significativa que identifica aquesta nova generació de polítiques i polítics, sorgits després del Primer d’octubre de 2017, que presenten arguments molt contundents a l’opinió pública, proclames molt apassionades, però que no van acompanyades de cap millora substancial. La presidència de Quim Torra podria considerar–se com l’apoteosi d’aquest preocupant fenomen de l’antipolítica, situat en el lloc que hauria d’ocupar la política real.

Antipolítica preocupant i temerària, fins i tot frívola, perquè acabà creant molta desconfiança entre els independentistes. Mentre, per exemple, el president animava els manifestants més radicals del separatisme a apretar, la policia autonòmica, jeràrquicament a les seves ordres, els apallissava i els empresonava sense miraments. Aquest episodi fou determinant, almenys per a mi, a l’hora d’avaluar críticament la figura del president vicari.

Bonhomia i temeritat

Fou la presidència de Torra, sens dubte, la d’un activista molt honorable però que no ha deixat cap herència al seu darrere. Sí, per descomptat, en recordem una gran dignitat i bonhomia. Però també un empatx de retòrica i la constatació de l’absoluta impotència de l’independentisme polític en un moment delicat, precisament quan el poble de Catalunya necessitava, més que mai, molta autoestima i pocs vols de coloms.

O, per posar un altre exemple, com en el notable cas de la nobilíssima Elsa Artadi que, durant les darreres eleccions, proclamà que els partidaris de la independència només podien votar per Junts per Catalunya. Ja ha passat un any d’aquelles declaracions temeràries, la dirigent s’ha vist obligada a deixar la política per raons de salut. Però la possibilitat d’un conflicte polític que desemboqui en la independència de Catalunya sembla més lluny que mai. Jugar amb les il·lusions de la gent per guanyar vots no és una bona idea. Tractar els electors com a menors d’edat i amagar la veritat tampoc no és una bona idea.

Borràs és clarament una lideressa

La temptació de l’antipolítica és el gran perill de Laura Borràs. Tant de l’antipolítica revolucionària com de l’antipolítica immobilista. Perquè si no vol imitar la immolació presidencial i sense sentit de Quim Torra en l’episodi absurd de la pancarta vol dir, entre d’altres coses, no crear falses expectatives. Borràs no pot repetir tampoc, una i una altra vegada, que plantarà cara al poder coercitiu de l’Estat i, després de tensar la corda en declaracions als mitjans de comunicació, desdir-se a l’últim moment perquè sembla que acabi de descobrir que no pot anar més enllà sense arriscar-se a ser inhabilitada.

La credibilitat és molt difícil de guanyar i molt fàcil de perdre. He vist molts polítics en contacte amb la gent i és certament extraordinari l’entusiasme, l’ascendent que Laura Borràs desperta entre els seus electors. És digne de veure’s i per això és, de manera natural, la líder de Junts per Catalunya, sense ombra possible. Demostracions de fascinació popular tan notables, almenys jo, només les he conegudes amb Jordi Pujol i Carles Puigdemont. Però precisament per això cal recordar la vella dita catalana que ens posa alerta i ens allunya del cofoisme: sempre costa més mantenir que enamorar.

Costa més mantenir que enamorar

Borràs no pot repetir cada vegada que la repressió espanyola provoqui una crisi, el lamentable cas Juvillà. Per una banda la presidenta no va desobeir la Junta Electoral Central, cosa lògica i assenyada quan no hi havia cap pla preparat de desobediència. Però precisament per això tampoc no havia d’haver participat, per exemple, del tall de la Meridiana del passat 12 de febrer, una gest gratuït de desobediència simbòlic i sense riscos.

Quan no es poden presentar a l’opinió pública avenços polítics més enllà de la timidesa i de la submissió que van caracteritzar la presidència de Roger Torrent, és més prudent abstenir-se de gestos simbòlics que poden ser llegits des del sarcasme. Certament l’elector independentista està cansat de tant de símbol i de tan poca substància. Els votants independentistes no esperen impossibles ni tampoc que la presidenta se suïcidi políticament deixant-se inhabilitar amb qualsevol pretext. Però aleshores que deixi el vestit de Joana d’Arc per a una ocasió més propícia. Perquè aleshores queda més clara encara la distància entre els fets i les paraules.

Un improbable bon acord

Diguem que la gestió d’aquesta nova llei i decret llei sobre la llengua a l’ensenyament no s’ha fet bé. En realitat no es podia haver fet pitjor. En primer lloc perquè venim d’un ambient de gran irritació i desconfiança, marcat pel recent acord frustrat, el del dijous de 24 de març de 2022: l’acord frustrat del Dijous o dels Quatre Ponents Desconeguts per al gran públic, el compromís acordat per Jéssica González (Comunes), Esther Niubó (PSC), Francesc Ten (Junts) i Mònica Palacín (ERC). Se’n diu així no pas per desmerèixer ningú. Sinó perquè era difícil de creure que aquest document fos, com deia el president de la Generalitat, Pere Aragonès, un “bon acord” que enforteix l’ús del català” i que sobretot responia a la Justícia espanyola que havia decretat executar la sentència d’almenys un 25% en llengua espanyola.

Que fos un document tan bo per a la llengua nacional i hagués estat negociat, en contrast, per polítics de la jerarquia més modesta. Semblava un acord vergonyós fet per la porta del darrere. I això abans de llegir-lo.

L’acord de Dijous que va ser avortat

El compromís deien que era tan bo però fou aturat i desfet l’endemà, el divendres 25 de març per la presidenta Borràs, la qual, segons pròpia confessió, no n’havia estat informada i hi estava en contra. El campi qui pugui dins de Junts per Catalunya i la intervenció determinant de personalitats del PDeCat dins del partit de Carles Puigdemont com, per exemple, la nefasta Irene Rigau escapen a la comprensió racional. Els mateixos que dins de Junts havien defensat l’acord ara deien el contrari, amb sorprenent capacitat d’adaptació. L’opinió pública catalana ha après a prendre’s amb reserva aquests canvis de parer. A sentir el perfum de la por.

L’acord al que finalment s’ha arribat possiblement sigui el millor que, donada la situació actual, es podia aconseguir des d’un punt de vista tècnic i legal. Suposem que sí. Tot i la complicació i els tecnicismes innecessaris que permeten una lectura contrària als interessos de la llengua nacional de Catalunya. Això voldria dir que l’acord frustrat anterior, el dels Quatre Ponents Desconeguts, aleshores no era prou bo i no s’havia treballat prou. I aleshores hem vist que els nostres polítics no treballen prou si la societat civil que vetlla pel català no es posa feta una fúria. Constatar això ha restat encara més confiança en els nostres representants i ha donat més arguments als contraris al pacte.

Tot sigui pel país

Però, no ens encaparrem i fem el cor fort. Tot sigui pel país. A veure, sí. Molts estaríem disposats, en un exercici de concòrdia i de cohesió dins de l’independentisme, a acceptar el text. Ja sabem que els juristes del nostre país poden dir una cosa i la contrària, depenent de si participen o no de la política de confrontació jurídica que propugna l’advocat Gonzalo Boye, punt de referència inexcusable. Però, conformes, suposem que l’acord no pot ser millor de cap de les maneres. Aquest acord el poble de Catalunya el podria entendre, acceptar com a mal menor, perquè no abaixar-se ara els pantalons suposaria la inhabilitació d’alguns polítics de primera línia, i ara com ara, diuen que no estan preparats per a la confrontació. I no en tenim d’altres. Molt bé. Suposem que sí, que hem d’acceptar el text.

Aleshores, si aquest és un acord tan bo per a la llengua. ¿Com és que el PSC de Salvador Illa, —no pas el de Raimon Obiols—, el PSC actual, el que promou el bilingüisme més injust per al català, el company de viatge de Ciutadans en matèria lingüística, com és que hi està d’acord? El PSC que va del bracet amb Irene Rigau.

Es pot demanar a l’ANC, o a Plataforma per la Llengua, que participi del consens al costat del PSC que continua instal·lat en el 155? Antipolítica també és pretendre acontentar tothom i demanar acords impossibles, com ara la dels activistes per la llengua, per una banda, i José Montilla per l’altra. És evident que una part important de la classe política independentista s’ha rendit, però el poble català no fa cara de voler deixar-ho córrer això de la independència.

Per la dignitat i l’autoestima dels catalans

El poble de Catalunya està cansat d’humiliacions, de reculades, de renúncies, d’acords fets amb nocturnitat i per la porta del darrere. De veure que els polítics independentistes de Junts abaixen els ulls quan parlen d’aquest pacte. Que diuen una cosa amb la boca i la contrària amb el llenguatge no verbal del cos, de l’actitud pública de resignació. Laura Borràs fa darrerament cara de buròcrata resignada, que és la pitjor cara que pot fer una lideressa, perquè és l’antipolítica. Borràs hauria d’haver convocat una compareixença solemne al Parlament de Catalunya.

I hauria d’haver parlat amb gravetat i brevetat. Hauria d’haver tractat els ciutadans com a persones adultes. I dir-nos, escolteu, aquest acord és molt dolent, és una renúncia, és una vergonya, sí. Però o passem per aquí momentàniament, o tornaran a escapçar el moviment independentista, inhabilitant-ne els principals líders. És un parany i no hi podem caure. Jo em comprometo solemnement a revertir aquesta llei que no ens agrada i no pot agradar a ningú quan entrem en la fase de confrontació amb l’Estat. El català serà sempre preservat pel moviment independentista.

Un consell que Borràs no seguirà

Laura Borràs hauria de parlar-nos amb duresa i gravetat, perquè la situació del català és greu. Perquè ens estan agredint com a poble. Hauria de demostrar confiança, donar-nos confiança, i no semblar una persona espantada i que no gosa dir-nos la veritat. No hauria d’abaixar els ulls en cap moment. Hauria de dir que no només ha decidit cedir provisionalment, estratègicament a l’exigència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que fixa un mínim del 25 per cent.

Hauria d’anunciar brega: una querella per prevaricació contra el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el senyor Jesús María Barrientos i una altra contra el president de la Sala del Contenciós-Administratiu, Javier Aguayo. Per invasió de competències del Parlament i per intentar substituir la voluntat popular que s’expressa en el ple del Parlament de Catalunya. Perquè en cap democràcia els jutges no legislen sinó que fan complir les lleis. Hauria de defensar amb ungles i dents les competències i la jurisdicció del Parlament de Catalunya. Qui s’han pensat que som nosaltres?

Caldria anunciar mesures

Laura Borràs també hauria d’anunciar que la inacceptable intromissió del TSJC seria denunciada a la justícia de la Unió Europea i en altres organismes internacionals. Hauria de convocar una manifestació multitudinària a favor de la llengua catalana, de l’ensenyament en la llengua catalana que la preservi de la seva desaparició. Borràs hauria d’anunciar mesures educatives, addicionals i permanents, a favor de l’ensenyament en català per als nostres infants.

Sobretot en l’àmbit audiovisual, pel canal infantil de tevetrès i pels altres canals i plataformes que depenen de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Hauria d’anunciar un estricte control de la inspecció educativa que assegurés que es fan el màxim d’hores possibles en català, amb un augment de pressupost per a aquesta iniciativa. No hauria de dir que es blinda el català. Hauria d’ensenyar feina feta.

Laura Borràs hauria d’encarnar, com a lideressa, la dignitat i l’autoestima de tot el nostre poble i donar la cara. Podem ser modestos però dignes. Hauria de dir que no ens rendim i que pensem fer tot un seguit de coses, de moment dins de la llei, per mantenir les nostres posicions a favor del país i de la seva cultura. Hauria d’infondre confiança i serenitat, hauria de demostrar determinació i no perdre’s en tecnicismes espuris com, per exemple, la diferència entre llengua vehicular i curricular, que és la idea d’un buròcrata. Hauria de dir que no tot és derrotisme, laments i persones espantades.

Farà alguna d’aquestes coses Laura Borràs? Estic convençut que no. Perquè està atrapada en l’antipolítica dels buròcrates i ja no parla de tu a tu amb els seus votants. Per això estic en contra d’aquest acord. Perquè només em queda la dignitat de dir que no. Com en l’ocasió del referèndum de l’Estatut d’Autonomia de 2006.