Fins ara Màrius Carol (1953) sempre havia estat preocupat per conjuntar corbates amb camises i per aplicar-se produits de beauté (homme) deixant el periodisme als professionals. En conseqüència, va fer carrera a l’ombra de la Casa del Rei (d.g.m.a) amb exercicis de contorsió i genuflexió realment sorprenents fins i tot per a les millors marfantes birmanes. Sé que un dels dies més importants de la seva vida fou quan, per fi, va abandonar l’avinguda Meridiana per instal·lar-se principescament (d. m.) al Turó Park on diuen que l’aire és més fi i el classisme arrogant esdevé atmosfèric. Això sí, sempre amb una suposada gentilesa, aparent bona educació i sentit de l’equilibri. O això penses. Fins que, espontàniament, vas i coincideixes amb ell als urinaris de la redacció de La Vanguardia del carrer Pelai i el clisses. El glamurós es pixa la corbata de seda.
Aleshores no es fa estrany que un dia presenti un programa a tevetrés sobre el setge de 1714 amb èmfasi sobiranista i, un altre, es distanciï de l’esforç de l’independentisme popular i suat. Que un dia guillotini (e. p. m.) col·laboradors de Can Godó, partidaris de Joan Laporta i garanteixi, així, interessos amb Sandro Rosell (q. e. s. m.) i, un altre, faci apostolat deontològic sobre els valors de la independència de la premsa. És un exemplar com un altre del català espavilat. Durant anys ha fet milers de kilòmetres de portafarcells entre el despatx del comte (c. v. e.) i els dels directors del diari (q. b. s. p.). Només des de la impunitat del seu impostat personatge el dia 8 de gener de 2015 va poder condemnar amb idealisme l’atemptat contra Charlie Hebdo en nom de la llibertat de la premsa (“su libertad es la nuestra y su drama es el dolor de los ciudadanos libres”) mentre que exactament un mes més tard, el 8 de febrer, s’atreveix a censurar un article d’Albert Sánchez Piñol. Un article modèlic en què es recordaven algunes de les carnisseries que l’exèrcit espanyol ha comès a Barcelona i Catalunya. Un article signat per un dels més importants escriptors del nostre país. ¿Sap Carol qui és Sánchez Piñol?
Passa que La Vanguardia cada cop es ven menys i que cada cop és menys i menys creïble. Passa que, fins i tot en les ments més ben estructurades, a còpia de dir tant el que no es pensa s’acaba per no saber el que es diu. Les explicacions de Màrius Carol del 9 de febrer a Rac1, proferint amenaces contra els “salvapàtries”, els que “els agrada trencar cames” atès que “ja ens trobarem pel camí” no fan sinó despullar encara més el comediant esnob, el farsant, la moral de la impostura que governa un diari sense més rumb que l’ètica d’un buc pirata. Un diari on Pilar Rahola mira cap a una altra banda quan se censura i calla com les dones d’abans, on Antoni Puigverd s’omple la boca amb Josep Pla per dissimular el seu fracàs literari i on Enric Juliana busca legitimar-se fent servir el nom de Gaziel, que no es pot defensar perquè és mort. On Lluís Foix versiona premsa anglosaxona i on Gregorio Morán acusa el catalanisme de criminal. On Sergio Vila-Sanjuán fa veure que no porta perruca i on José Enrique Ruiz-Domènec fa fantasmades cada cop més ridícules i campanudes. On Jordi Llavina executa la vida a cada article en el cadafal del tòpic.
Sánchez Piñol no jugarà mai a ser un gran escriptor perquè, ai las, ja és un gran escriptor. Ni s’atrevirà a elogiar Màrius Carol de la manera servil amb què Julià Guillamon ho ha fet a propòsit de les seves novel·les. Efectivament, signades per Màrius Carol, impostor, però realment escrites per un component del conegut grup editorial dels Ten Little Niggers. Tots en el nostre món editorial resclosit i afamat ho sabem. També tothom sap els tips de riure hilarant que els correctors de Carol s’han fet gràcies a les seves proses. El que sorprèn és que gent tan ben informada com el director de La Vanguardia no sàpiga encara qui és el senyor Sánchez Piñol ni per què escriu el que escriu. Ni per què té tant d’èxit. Ni per què el va censurar l’Insituto Cervantes. Encara que finalment el rotatiu de la impostura rectifiqui i republiqui l’article que tothom ja ha llegit, res no canviarà. Els diaris no moren per culpa de facebook ni de twitter sinó aixafats pel pes atlàntic d’una impostura salvatge.
