Els partits polítics per dins són una dictadura. I ara han imposat la paràlisi completa. Per aquest motiu no volen lluitar a Esquerra Republicana, a Junts per Catalunya, a la CUP; això m’han sabut dir. Que tenen poca energia, això diuen, i que se la reserven per a la lluita interna dins dels propi partit i a la confrontació directa amb d’altres forces polítiques. La confrontació amb Espanya, en canvi, només figura en el programa electoral, però no tenen cap mena d’intenció de fer-la efectiva ni tampoc de tenir-la preparada ni prevista. Viuen sempre al moment, sense pensar gens en demà. Com tots els altres partits polítics, de tots els signes i zodíacs. Mart, el déu de la guerra, ja proveirà. Això de fer previsions és de febles.
Vaig treballar per Esquerra Republicana
L’any 2008 vaig ser director del setmanari d’Esquerra Republicana anomenat Esquerra Nacional. En diferents èpoques d’una vida curta he dedicat grapats d’hores a la política, sempre com a llauner, com a assessor, col·laborador, com a apuntador d’escena de famosos actors, invisible, ombra silent i lleial. Cal ser discret i independent per abordar aquesta feina però, sobretot, si ho vols fer bé, cal estar mentalment incapacitat i no trair mai els patricis per als quals treballes. Una incapacitat que, curiosament, per la seva banda, alguns d’aquests patricis no acostumen a tenir ni per equivocació. El dia que l’assessor privat es fa gran, el dia que es fa adult, és quan constata que està treballant per a una persona, o per a un partit, sense cap repugnància moral, sense tabú de cap mena, sense cap sentit de la lleialtat.
Un partit sense límits és com un cotxe sense frens. El dia que descobreixes que el patrici t’ha traït a tu, que t’ha fotut al carrer, encara que sempre l’havies ajudat amb fidelitat canina, és un dia molt divertit i educatiu. Però gens comparable al dia en què descobreixes que havies estat treballant com un cavall per a un fals independentista, per a una persona que, en realitat, només ho feia veure. Que només volia arreglar-se la vida fent-se passar pel patriota eminent i incorruptible que no era. No era i no pot ser. Els partits polítics per dins són una dictadura.
El cervell reptilià dels polítics
Els dirigents polítics costumen a fer servir els fills com a pantalla. Per a les campanyes electorals o per justificar-te el lladronici. Jordi Pujol només n’és un continuador del tòpic. La realitat és, naturalment, una altra. Molts polítics fan política per guanyar diners. I els obtenen no pas per nodrir ningú sinó per sentir-se bé amb ells mateixos, superiors a la resta, per sentir-se més espavilats, més sagaços que els altres. Per ser més. Forma part de la secció més reptiliana del cervell d’aquests individus, normalment masculins. Els diners no són importants, l’important és el fet de guanyar-los.
Se senten més homes així. Com l’home primitiu que surt a caçar per proveir-ne els seus, l’home polític està disposat a moltes coses per esdevenir un bon sostenidor familiar. Però, en el fons, ho fa només per ell mateix, per ser admirat pels seus rivals. I temut. L’engany és una pulsió, una sociopatia. Alguns polítics necessiten enganyar com l’embriac necessita beure. Constantment. Indefinidament. L’última, diuen, només l’última mentida. Una vegada més. Perquè en la falsedat demostren que no tenen escrúpols. L’adolescent que sigui capaç de ser més dur o més cruel sent que guanya. Qui s’empassi un escorpí serà proclamat el més valent i el més home.
Com a l’Índia les vaques, ells adoren el poder
Els partits polítics fan més o menys com fan els mafiosos, que tenen un codi de conducta que és una exaltació de la masculinitat més primària i conflictiva. El comportament mentider, fals, la falsificació, atemptar contra la moral o, fins i tot, contra la llei, és una mostra de falta d’escrúpols i, per tant, una manera de ser fort i implacable. De tenir poder. I en el món de la política adoren el poder com a l’Índia les vaques.
Mentir o violar la llei serveix per disciplinar els partits d’acord amb un principi molt antic. Com més s’humilia el líder del partit, més necessiten maltractar la seva gent. Si jo, que sóc Jordi Pujol, posem per cas i només com a exemple, que sóc tan intel·ligent, tan adorat pel país sencer, m’agenollo davant d’Espanya o davant d’aquest poder fàctic, tu que ets una mitja merda, has de fer igual que jo. Com a mínim faràs el mateix. Si jo m’he de vendre, passar-me els principis per l’arc de triomf, tu ara no em vinguis amb collonades. Què cony t’has cregut? Qui cony creus que ets, desgraciat?
Jordi Pujol, vaca sagrada
Jordi Pujol fou la vaca sagrada perquè encarnava el poder. Feia gairebé tot el que volia, com avui fa Oriol Junqueras. Això va així, això funciona així, a tots els partits. Quan recrimines a un polític que s’ha saltat els Deu Manaments o que ha incomplert el seu compromís electoral et mira de dalt abaix, sorprès, parpelleja i si està de bon humor només et mira amb llàstima i després t’escup. Et renya perquè ell sap com funciona el món i tu no. És un món tan complicat que tu no ho entendries mai perquè ets un pigmeu. D’altres dies pot ser pitjor. Els partits polítics per dins són una dictadura.
Els periodistes, tot sovint, són uns criats més, uns servidors com els altres que només fan veure que són independents. Un cop, per exemple, Lluís Foix, de La Vanguardia, va rebre una entrevista amb Jordi Pujol. L’entrevista era una ordre. Les preguntes les havia posat Pujol i també les respostes. Només calia posar el seu nom i fer-la imprimir. Així feien més via i tot era més descansat i amable. Naturalment, el mestre de periodistes va actuar amb grans dosis de docilitat i servilisme.
Oriol Junqueras, vaca sagrada
Per la seva banda, Oriol Junqueras, l’apòstol de la moral republicana més pura, convertí les visites que alguns periodistes li feien a Lledoners en un sever tercer grau. Un tercer grau, un interrogatori i una intimidació que feia el pres polític al periodista visitant, perquè el pres polític era l’autoritat a la presó. Per entendre-ho cal recordar que la consellera de Justícia, de la qual depèn la presó devia el càrrec a Junqueras. I normalment el cap del periodista, el seu superior jeràrquic, a la televisió o al diari per al qual treballava, també li devia o li deu el càrrec. Junqueras odia la premsa i no li agrada que la gent opini el que no ha d’opinar. Qui s’han pensat que som nosaltres?
El líder, o els líders, en un partit català, no tenen cap crítica interna i tots en depenen fins a l’hora de comprar aigua amb gas o sense. Els que tenen feina fora del partit i autonomia, abans o després, l’acaben abandonant perquè no és només que no es comportin com a estructures democràtiques, és encara molt pitjor. Molt pitjor perquè els actuals partits polítics funcionen com a estructures tancades i mafioses. Com a bandes de pirates, com a sectes. Com més cohesionat i marcial és un partit, més crims polítics comparteixen els dirigents, més escàndols tenen per tapar, més coses han d’amagar. Acostumen a estar tot el dia reunits ells amb ells, cohesionant el grup ara amb un regal, ara amb un càstig, ara una de freda, ara una de calenta.
Esquerra Republicana com a amenaça
Com més s’assembla un partit a l’actual Esquerra Republicana més sospitós sembla. Perquè és opac i piramidal com la tomba de Kheops, perquè és intimidatori com l’Estrella de la Mort de La guerra de les galàxies. Els partits, tots els partits, s’han guanyat que en desconfiem sempre, que els combatem a tots, s’ho mereixen. Perquè tal i com estan avui organitzats i constituïts són, clarament, els principals enemics de la democràcia després de l’exèrcit i la Guàrdia Civil, estructures del tot innecessàries per a l’efectiva representació política dels ciutadans. Paràsits. De fet, al que més s’assembla un partit polític és a la Guàrdia Civil.
Curiosament la nostra democràcia està protagonitzada exclusivament pels partits polítics, unes organitzacions que no són gens democràtiques. I en una democràcia escollim persones, només persones. Tampoc votem ideologies, això no és un concurs d’idees. Ni votem tampoc partits polítics, que són una dictadura. Per això, quan un diputat decideix desobeir continua essent propietari del seu escó. Perquè els ciutadans l’hem votat a ell, estigui o no en tal o qual partit. Afortunadament.
Cal una reforma integral dels partits si volen continuar dins del nostre sistema democràtic. I cal que continuem fiscalitzant, cal que continuem controlant, criticant, vigilant els nostres polítics, encara més. Per tot plegat penso que la vella sentència avui és més necessària que mai:
Escolliu-ne els millors, els més honrats, els més treballadors, els més rectes i vigileu-los com si fossin lladres. I no pas com fem a Catalunya i a Europa, en general. N’escollim els pitjors i els més immorals. I els tractem com a homes honrats i decents, hi confiem i els deixem sense cap mena de control.
[…] Font: Jordi Galves. […]