Pere Aragonès contra la integració musulmana

Aragonès està en contra de la integració musulmana. Això és com donar permís a qui, prèviament, tampoc no pretenia fer-te cas. Això és com permetre al teu fill que fumi: ho farà igualment, vulguis o no vulguis. Això és com si un acomodador del cinema et dóna permís per seure. Ja no queden acomodadors perquè són innecessaris. Per tant, fa una mica de pena aquest permís. Per tant, és que Aragonès pensa que no podia dir el contrari. “Vosaltres no us heu d’integrar. Sou Catalunya” acaba de dir el president Pere Aragonès davant d’uns musulmans selectes que celebraven la fi del Ramadà, la gran commemoració religiosa dels seguidors de Mahoma.

El Ramadà no és inocu

Aquest és un exercici religiós que consisteix en l’oració però, sobretot, en la repressió, en el dejuni durant vint-i-nou o trenta dies, en un dejuni obligatori ⸺ fard ⸺ i que avui dia és un anacronisme incomprensible per a qualsevol societat laica i moderna. També per a qualsevol societat republicana i democràtica. Un absurd incomprensible i nociu perquè no admet dissidències ni discrepàncies personals. Excepte els malalts crònics i els viatgers i els vells ben revells, cap persona islàmica pot abstenir-se de seguir aquest precepte. Com en un enorme camp de concentració de la intolerància, dins de la societat musulmana, tothom vigila tothom perquè ningú pugui exercir la llibertat individual, perquè ningú pugui saltar-se el precepte que ha esdevingut un tabú, ni anar a la seva.

La pràctica del Ramadà ajuda força a entendre per què l’islam significa “submissió” i no “pau” com asseguren alguns passerells, alguns encantats, alguns falsificadors. L’he viscut al nord d’Àfrica i el conec perfectament. L’islam es fonamenta en la repressió integral de la individualitat i en l’apoteosi del totalitarisme social. La festa més important del calendari musulmà és una mena de Nadal nocturn, d’un àpat comunitari suposadament festiu ⸺que tampoc no es pot evitar⸺ previ a les hores de sol, que són una mena de Setmana Santa rigorosa, en la qual ningú pot menjar, ni beure, ni fumar, ni fornicar, ni fer res plaent o senzillament agradable. Només es pot treballar o, simplement, no fer res, amb els evidents perjudicis per a la salut i per a la productivitat de qualsevol persona.

Una religió radicalitzada fins al feixisme

El Ramadà és avui el principal exercici, ⸺ però no l’únic ⸺, a través del qual, els musulmans mantenen la cohesió de la seva comunitat en els països occidentals. Uns països als quals, amb gran optimisme i miopia, nosaltres anomenem lliures i democràtics. No, a casa nostra els musulmans no poden ser transgènere, ni mare soltera, ni homosexual, ni ateu, ni simplement discrepant. Perquè són reprimits pels seus compatriotes com si encara fossin al Marroc, a Tunísia, a Algèria. Per aquest motiu l’activista i periodista francesa Zineb El Rhazoui, una de les poques supervivents de l’atemptat de Charlie Hebdo, considera l’islam com una forma de feixisme. I no ens fa vergonya que tingui raó. Aquí som independentistes però el que passi a França no ens importa tant com el que passa a Espanya. És un greu error.

L’islam avui és una extrema dreta que s’enfronta a l’extrema dreta europea, la vella ultradreta dels Le Pen i d’Éric Zemmour, a la qual vol guanyar i substituir, perquè uns i altres són partidaris del mateix: del totalitarisme i la negació de l’individu. De la mateixa recepta que tot ho soluciona: el xarop de bastó. Tant els racistes com els islamistes diuen el mateix: els musulmans no són individus, són una comunitat. En la qual mai no hi penetra ni la llibertat, ni la igualtat ni la fraternitat.

Extrema dreta espanyola i musulmana tenen les mateixes receptes sanguinàries per, suposadament, combatre els violadors, per als lladres, per als delinqüents, per als blasfems. Volen tallar mans i emascular. Als musulmans no els agrada l’opinió lliure que no repeteix fil per randa el precepte religiós, el dogma que mai no pot canviar ni pot evolucionar. Tampoc no els agrada l’humor, la broma, la ironia, l’escepticisme ni la discrepància, en això els musulmans són pastats als de Vox. Reclamen una i altra vegada respecte, que és una manera d’exigir silenci. Tot els ofèn, tot els molesta, excepte quan se’ls permet fer la seva voluntat. Una voluntat que no és altra cosa que una repetitiva, acrítica, i infinita imitació de la biografia mitològica de Mahoma. Tan falsa com impossible.

Zineb una dama contra l’islam assassí

La senyora Zineb El Rhazoui crec que té raó i avui és una de les heroïnes més importants de la llibertat humana, arreu del planeta. Com a atea de cultura musulmana i víctima del terrorisme islàmic sap perfectament que l’islam no és França. I nosaltres sabem que l’islam no és Catalunya, digui el que digui el president equivocat i electoralista, el president de la Generalitat que es pensa que l’islam és com se’l presenta a la pel·lícula Lawrence d’Aràbia. Com tampoc no ho és cap interpretació delirant i totalitària del passat religiós, la faci qui la faci.

El cristianisme de Torres i Bages, cap cristianisme, tampoc no és Catalunya. Perquè totes aquestes interpretacions estan en contra dels drets de l’home i del ciutadà, perquè són una involució respecte a les llibertats individuals. Zineb viu avui sota l’amenaça de diverses fàtues de mort i és la dona més protegida de França. També una destacada partidària del president Emmanuel Macron i col·laboradora, precisament el líder al que Pere Aragonès li agradaria emular. No serà pas per aquest camí que ha pres.

Tot això no ho dic pas perquè el president Aragonès m’escolti, que no m’escoltarà, Aragonès està contra la integració ja que pot molestar els musulmans. Ell només va improvisant un discurs a la recerca dels vots. Jo, afortunadament, no em presento a les eleccions. I qualsevol persona que vingui a viure a Catalunya s’ha d’integrar. Dic qualsevol persona i no qualsevol col·lectiu, perquè els col·lectius no s’integren, com a molt ho fan les famílies. Com va fer la família Obama quan es va instal·lar als Estats Units, com la família Fujimori al Perú. Com la família Zarzoky a França. Són tres bons exemples del que cal fer. Aquí tothom està radicalment a favor de la llibertat d’expressió fins que tem saltar pels aires gràcies a una bomba de confessió musulmana. Aquí som tots molt valents.