Esquerra, política i negocis

Per fi vam conèixer, per fi, quina era la gran idea de l’Esquerra Republicana dels negocis, la gran aportació pràctica dels polítics d’ara que governen el venerable partit de Macià i Companys. Vam veure, per fi, la taula del diàleg, i de cop tots ho hem entès tot. És el diàleg d’una Esquerra en minoria amb un PSOE en minoria, no pas en clau de país, ni tampoc de partit. És purament un interès particular, individual, dels líders dels dos partits. Un diàleg tan eixut ens va fer l’efecte d’una escopetada i, encabat, es va sentir un vol de coloms.

El Palau silenciós

Silenci. Com que els vells carrers són estrets costa que entri la llum del dia pels finestrals gòtics del Palau de la Generalitat. Sí que hi entra el sol, però molt, molt tard. La idea es veu que era aquesta cerimònia entre Esquerra i el PSOE. Les idees són cosa important, indispensable, què us he de dir a vosaltres, amics, que fa temps que només vivim d’idees, oi?

Perquè d’autèntica política ens en donen poca, de millora de la societat encara menys, i d’optimisme i fe en la societat millor que no en parlem. Sembla que Neró va tenir una idea per descongestionar Roma, de manera que en va cremar un bon tros i així pogué urbanitzar-la millor. També va ser una idea, també, compta com a idea.

I no tan exagerada perquè una altra idea, igualment ambiciosa i contundent, és la que els vells comunistes ens tenen reservada si mai arriben al poder. Un antic projecte justificat amb una col·lecció de vells tòpics i de supersticions en contra d’una dreta malvada i fantasmagòrica, així qualsevol incendi no ens espanta ni cap diàleg sembla impossible. Perquè, a sobre, la idea del diàleg és d’esquerra, perquè l’esquerra és civilització i és entesa, és capacitat d’arribar a acords des de la superioritat moral que exhibeix com qualsevol secta de convençuts.

Asseguren els periodistes de la premsa de partit que el gran perill és si ve Vox, si governa Vox, quan l’autèntic problema, ja ho crec, és que governen els mateixos des de 1939 i no se’n volen anar.

Fraternal Puigcercós

L’esquerra és fraternal. I com que això és així, el president Pedro Farsánchez abandonà la reunió de taula per dialogar en un bar amb qui, en realitat, volia parlar, que es diu Salvador Illa, l’agent de Madrid. Perquè la moral de l’esquerra és absolutament contrària a la vella política, diuen, i no està feta de personalismes ni de mentides. Els humans d’esquerra són d’una altra pasta, afirmen, són uns altres humans es veu. Joan Puigcercós, l’antic president d’Esquerra considerava en un llibre de 2004 que:

“la base (convergent) està segrestada per la cúpula de CiU, que només respon a interessos privats i familiars”.

La idea era canviar tot això però, al final, han estat els protagonistes del projecte els que han acabat canviant.

La idea era aquesta, i per això Esquerra ha esdevingut avui un partit sense vida interna, sense debat i sense gens de democràcia en la presa de les decisions. La idea era molt bona, tan bona que avui la cúpula del partit, molt reduïda i endogàmica, respon només a interessos privats i familiars.

Esquerra de Convergència

Han segrestat el partit. Han fet d’Esquerra una nova Convergència, un nou partit de la tebior i del malcontentament, de l’equilibrisme i de l’ordre precari, però sense cap Jordi Pujol, és clar, perquè un polític tan bon polític i alhora tan bon mentider que una fera així nos’improvisa. D’egòlatres com Pujol Esquerra en té alguns de bons però no n’hi ha prou només amb això, cal més factor humà, que diria Graham Greene. També cal saber com funcionen els negocis.

Cal més capacitat d’entomar contradiccions íntimes terribles, cal molt més cinisme a propòsit de la lleialtat, la moralitat i de la consciència. Hi ha el tòtem i el tabú. La idea era aquesta, sempre ha estat la mateixa. Si la va practicar el catalanisme conservador duran dècades també Esquerra hi té dret. Ara que ja manen en el cos dels Mossos de l’Esquadra consisteix en fer de policia de gueto de Varsòvia, de contenció de l’independentisme, a la manera d’un Pujol que mai s’ha declarat partidari de la separació d’Espanya perquè, al capdavall, mai no ha volgut la independència.

La idea secreta d’Esquerra Republicana era entendre’s amb el PSOE de la mateixa manera que ho havia fet Miquel Roca i Duran i Lleida i, un dia, heretar com a homes allò que Artur Mas va haver de plorar com una dona perquè no va saber defensar.

La fascinació per un milhomes com Pujol

Sí, de la mateixa manera que la cúpula dirigent PSOE va anar substituint la cúpula dirigent del franquistes del PP fins arribar a on som ara. Quaranta anys després els dirigents del PP i PSOE són indistingibles i perfectament intercanviables. Són biogràficament similars i pensen el mateix, amb els mateixos referents personals, la mateixa pulsió que busca el poder i una Operación Triunfo absolutament individual i biogràfica. Una de les cares més mediàtiques de l’Esquerra d’avui, Sergi Sol, ⸺però que treballa en el partit des de l’època d’una Esquerra Republicana amb problemes de socialització i de protagonisme en els mitjans de masses⸺, escrivia fa pocs mesos un article en què es mostrava satisfet.

S’hi veia com per fi podia freqüentar determinats restaurants, com per fi un dia va coincidir amb Jordi Pujol. I com per fi va poder fer un cafè, després de les postres, amb el vell patriarca, que es dignava a mirar-lo als ulls. Passant uns comptes absolutament personals i íntims. Esquerra no convenç gens quan no treballa per l’interès general de Catalunya sinó per algunes persones particulars.

No hi ha política general, no hi ha política perquè Esquerra va decidir que l’única cosa que volia era alliberar Oriol Junqueras. Va avantposant els interessos particulars als col·lectius. Un cop aconseguit, els interessos particulars i privats de la cúpula dirigent han esdevingut l’única política real d’Esquerra.

Negocis que no són empreses

El diàleg afavoreix els negocis. No deixa de ser curiosa la fal·lera de molts antics dirigents i quadres tècnics d’Esquerra que els ha entrat pel món dels negocis. Es veu que passar pel partit els desperta una vocació empresarial molt determinada. Tan determinada que no decideixen obrir ni una ferreteria ni un forn de pa. Tampoc cap nou negoci digital. Ni creen la seva pròpia línia de moda ni de perfums, ni dissenyen joies, com fan els famosos. Joan Puigcercós o Xavier Vendrell treballen avui en l’ambigu territori entre política i les societats anònimes, en el territori del diner públic, a les oficines amb bones agendes. Oferint oportunitats, oferint-se oportunitats.

És ben curiós que mentre Esquerra i Junts s’esbudellen políticament, David Madí i Cendrós, l’antiga mà dreta d’Artur Mas, hagi contractat com a subordinat Joan Puigcercós per a l’empresa Aigües de Catalunya, filial de l’empresa valenciana Global Omnium. Un altre Òmnium i també un altre Cendrós, no n’hi ha cap dubte.

El tràfic d’influències esdevé la principal activitat dels polítics reconvertits en empresaris. Quan David Madí va haver de defensar la contractació de Joan Puigcercós per 3.000 euros al mes, va declarar, en una conversa que ha esdevingut pública gràcies a la policia espanyola que

“el 50% dels ajuntaments són de Convergència i el 50% d’Esquerra”.

Insinuava així que a través de l’ex president d’ERC que moltes institucions i ajuntaments  governades pel seu partit atorgarien contractes a l’empresa valenciana. Altres capacitats empesarials no semblen destacar entre les competències dels ex polítics.

El Tínder de la política més amorosa possible

El mateix podem dir de Miquel Martín Gamisans, l’antic secretari de comunicació de la Generalitat de Catalunya i home de confiança de Joan Puigcercós. Ha estat nomenat director regional d’Acento per a Catalunya, l’empresa que relaciona, a canvi d’uns determinats diners, polítics amb empresaris. Tampoc no és un forn de pa ni una empresa d’importació de caviar. Però negoci, es veu que ho és. Més aviat sembla una mena de Tinder per a cors solitaris i oportunistes de la política i les finances. Sense oblidar tampoc el curiós cas de Josep Ginesta, que ha passat de ser secretari general del Departament de Treball de la Generalitat a esdevenir secretari general de PIMEC, Confederació Patronal de la Petita i Mitjana Empresa de Catalunya.

Per últim el cas sagnant d’Ernest Benach, tan criticat per l’ús que va fer dels diners públics durant la seva etapa com a president del Parlament. També per haver-se mostrat partidari dels privilegis econòmics a determinats funcionaris que s’havien de jubilar. Després d’haver passat per nombroses ocupacions, sense haver pogut quallar en cap, Benach es dedica avui a fer de lobbista com a responsable per a Barcelona de Vinces Consulting, una consultora que vincula els interessos particulars amb l’administració pública. A canvi d’una determinada quantitat de diners, Vinces s’ofereix com a interlocutor amb el govern de Pere Aragonès i amb l’administració pública en general. Com a mitjancer dels grups d’interès. Sempre al servei del poble de Catalunya, oi?